Genocidi lingüístic del català

thumb-27-200Una (aparent) democràcia és pitjor que una dictadura. La dictadura no enganya ni necessita fer-ho. Per exemple, prohibeix una llengua en l’exercici del seu poder absolut. Aixafa la resistència, si es produeix. Tothom sap a què juga. Una democràcia, en canvi, s’ha de guiar pel respecte a la diversitat i a les minories. Quan utilitza el poder legislatiu i judicial per liquidar, per exemple, una llengua en nom de la democràcia, es comporta pitjor que una dictadura. En traeix l’essència i justifica mitjançant la legalitat les seves actituds immorals. Les formes poden ser democràtiques, però el fons obeeix a la pitjor de les dictadures. Es produeix així la defunció del logos i la perversió democràtica.

El PP, pel que fa a la llengua catalana, n’és una mostra. Es tracta d’un procés amb moltes fites: canvi de denominació de la llengua per buscar l’enfrontament intern, destrucció de la unitat lingüística del català als arxius de la biblioteca nacional, atac constant i frontal a la immersió lingüística, la seva desprotecció pels instruments de l’Estat, bloqueig del seu reconeixement a Brussel·les, reducció de l’àmbit de difusió de TV3, l’arraconament del seu ús, fins i tot el topònim, a les Balears, nova llei d’educació… Un procés que no s’aturarà, sinó que s’intensificarà. El cas més recent s’ha produït al Parlament aragonès. En un nou text legal, el català passa a denominar-se «Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental». El poble, més intel·ligent, l’ha batejada com a LAPAO. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, d’acord amb els mecanismes de la democràcia (aparent), va manifestar el seu respecte per la regulació de la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO). Respecta la regulació, però no respecta la llengua. El ministre Wert va resumir el projecte del PP: «Espanyolitzar els alumnes catalans.» L’objectiu no és que el castellà comparteixi espai amb el català, sinó que el substitueixi i el redueixi a un anacronisme. El 12 de maig, assisteixo al Vaticà a la canonització de Laura Montoya Upegui, la primera santa colombiana. Tinc al meu costat un sacerdot d’aquest país. Li pregunto amb admiració per la nova santa, que va comprendre la dignitat humana i la vocació divina dels indígenes i que va voler inserir-se en la seva cultura i vida quotidiana. Em diu: «No saps com m’agradaria poder connectar amb les meves arrels, recuperar la llengua dels meus avantpassats que va ser aniquilada pel castellà.» No està en contra del castellà com a llengua, sinó contra l’aniquilació de la seva que van portar a terme els invasors. Davant del silenci vergonyós dels (pretesos) intel·lectuals, que no en seran mai si supediten la veritat a la por o als interessos, la independència té un nou argument. Les llengües no sofreixen, si darrere tenen l’Estat que els dóna suport. Una autonomia és insuficient. El català necessita altres estructures.

catalunya-religio

Añadir un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *