Fe i ciència| Ester Busquets i Alibés

En un moment en el qual la ciència sembla que ho ha d’explicar tot i ho pot explicar tot, continuem trobant-nos amb grans interrogants on la ciència no pot penetrar. I és que la realitat —malgrat els grans avenços científics— continua oferint-nos grans misteris entorn de l’ésser humà, l’univers o Déu. Sobre les grans qüestions de la humanitat, la ciència acostuma a donar explicacions interessants i valuoses, però parcials; per exemple, la ciència ens pot descriure les característiques biològiques del moment de la mort, però no pot donar resposta a per què hem de morir. La ciència ens pot presentar una teoria sòlida sobre l’origen del món, a través de la teoria del Big Bang, però no ens pot donar resposta sobre qui va originar o per què es va originar aquesta gran explosió. La ciència ens pot explicar que hi ha una estructura cerebral que possibilita la religiositat, però no ens pot donar cap resposta fiable sobre l’existència de Déu… I és que una qüestió resolta o tancada científicament mai no és una qüestió resolta filosòficament o teològicament.

En aquest sentit, la revista Science, una de les publicacions de més prestigi internacional en l’àmbit de la ciència, va presentar fa uns dies una investigació d’uns psicòlegs de la Universitat de Florida que intentaven analitzar quins són els factors que condicionen que una relació de parella sigui de llarga durada. Els resultats de la recerca estan en la línia del que apuntàvem suara: l’amor no es pot explicar. Els investigadors conclouen que «l’amor durador està pilotat per emocions secretes i fins i tot inadvertides». Aquest estudi, com recull una periodista, «deslegitima de cop una vasta col·lecció de manuals d’autoajuda, regles d’or i píndoles conductistes per a trobar l’amor de la teva vida i sobretot mantenir-lo». Tot aquest arsenal de consells i textos sobre l’amor serveixen de ben poc si resulta que l’amor no es deixa dominar! El que mou l’ésser humà a l’hora d’escollir una altra persona per compartir-hi la vida, i l’èxit en aquesta tria, la ciència sembla que encara no està preparada per a dir-nos-ho, i aquest buit científic és precisament el que fa més interessant la vida, perquè l’omple de misteri i ens interroga a fons sobre la nostra pròpia naturalesa.

Durant molt de temps, tant dins com fora de l’Església, s’ha presentat la relació entre fe i ciència com quelcom incompatible. Res més allunyat de la realitat. Francis Bacon, un filòsof anglès que va viure a cavall dels segles XVI i XVII i que va fer grans aportacions en l’àmbit de la recerca científica, ja ens advertia que «poca ciència ens allunya moltes vegades de Déu, i molta ciència sempre ens condueix a ell». Quina visió més sàvia, sana i enriquidora de la relació entre fe i ciència, perquè, ben mirat, la ciència sempre deixa espai a la fe!

Ester Busquets

Font Full diocesà Bisbat de Vic