«A vegades estem més preocupats per l’Església que volem que no pas per l’Església de Jesús»

gilLa història de mossèn Josep Gil Ribas (Reus,1928) està impregnada pel vessant intel•lectual però també pastoral. En el camp de la teologia, s’ha dedicat especialment a l’escatologia. La seva tesi doctoral també va versar sobre aquesta qüestió, sota el títol: “El cel dels benaurats i l’ordre establert”. Ha impartit la docència bàsicament a la Facultat de Teologia de Catalunya i en altres centres superiors del nostre país, en les Universitats de Deusto (Bilbao) i de Cali (Colòmbia), a més d’altres intervencions acadèmiques a Toulousse i Lyon (França) i a Tubinga (Alemanya). Amb la saviesa d’un professor amb molts anys d’experiència i la seva bonhomia, rep l’Agència Cristiana de Notícies FLAMA en el seu estudi de la casa rectoral del Catllar on resideix com adscrit a la parròquia. El 14 de setembre passat, va rebre un homenatge a Poblet per la seva trajectòria acadèmica.
Meritxell Roselló per a Flama.info, 5 des. 13

Després de l’homenatge a Poblet, el 14 desetembre passat per la seva trajectòria investigadora en l’àmbit de laTeologia, què considera que ha aportat la seva reflexió teològica en l’Església durant aquests anys?
No sé si molt o poc. En qualsevol cas, considero que la meva aportació específica és l’obra en deu volums sobre història del pensament cristià, i ho he fet especialment a la meva església de Tarragona i, per extensió, a l’Església que viu a Catalunya i al meu país, el batec del qual sento en el meu cor. Es tracta d’una visió crítica de l’evolució d’aquest pensament cristià des que es lliurà amb cos i ànima, per bé i per mal, a l’hel•lenisme, és a dir, des que el cristianisme començà a estructurar-se com a religió, fins arribar a ser no sols religió única, sinó també un pensament únic i ideològic i tenir presència hegemònica i jeràrquica.

Em podria precisar què entenem per hel•lenisme?

Si volem ser precisos s’entén hel•lenisme per la tradició grega instaurada pels macedonis, és a dir, per Alexandre el Gran i els seus successors. En general, podem dir que es tracta del pensament grec, que veu les coses en forma circular, a diferència del pensament jueu que és lineal i mira en direcció al futur. En el model grec no hi ha lloc per a l’esperança. Per això, la primera cosa que es constata en l’evolució del pensament cristià és la desaparició d’un pensament esperançat. L’Església cristiana, a poc a poc, va perdent la perspectiva del futur i s’instal•la en el present, recolzada en el poder.
Com un dels experts en la Història del Pensament Cristià, com pot aquest pensament fer-se present en el segle XXI, dintre la posmodernitat o la modernitat inacabada?

No cal dir que, amb l’adveniment de la modernitat, el pensament cristià ha deixat de ser únic i jeràrquic, però això no vol dir que hagi desaparegut. En la meva obra, especialment en els tres darrers volums “Que creguin de grat o per força” (vuitè),“De la mort de Déu a la discreta elegància del ressuscitat” (novè) i “El desafiament de la laïcitat” (desè), he posat de manifest les petjades del pensament cristià en la filosofia, en la música, la literatura, el cinema, la pintura, un pensament cristià exquisit i alliberat. Aleshores sorgeix el problema: què farà el pensament oficial? En aquí es produeix un trencament molt greu entre el pensament profà i el pensament teològic oficial, i la teologia ha descobert que, sense perdre les seves essències, ha de saber pensar des de les categories que la modernitat i la postmodernitat ha posat en vigència.

Com ho ha de fer? De ponts entre fe i cultura n’hi ha, per bé que no són fàcils de transitar. Per a mi, el pont entre pensament cristià i profà, per excel•lència, és el camí de la bellesa, si la teologia sap descobrir com a categoria teològica la bellesa. Si la teologia sap valorar aquesta categoria, deixarà de pensar amb criteris imperialistes, sense proselitisme, com vol el Papa Francesc. Si l’Església vol evangelitzar el món laic, postmodern i secular, ha de començar per descobrir els valors d’aquest món i, en aquests valors, la presència de l’Evangeli. I anunciar vol dir, tu que penses així, vol dir que Déu també t’estima i aquest pensament teu, és pensament estimat per Déu, això és evangelitzar.

Creu que la seva obra d’Història del Pensament Cristià ha ajudat a sintonitzar amb el pensament laic?

Penso que sí o, si més no, així ho deixen entreveure les diverses persones que, procedents de diversos àmbits del saber, l’han valorat com una obra magna.

Vostè és un defensor del paper del laïcat en l’Església i defensor de despertar la consciència de batejats com a “Poble de Déu”. Com ho ha treballat vostè en els seus anys de prevere?
Des de sempre he treballat amb laics i laiques, com a consiliari diocesà de moviments especialitzats d’acció catòlica. He defensat sempre el que els ensenyaments del Concili Vaticà II posen en relleu: que els laics tenen la seva missió principal en el món, no pas en l’Església, per bé que estan capacitats per exercir diversos ministeris en l’Església, i més quan és evident la manca de preveres. La principal funció dels laics consisteix en la transformació del món, i per realitzar-ho han de participar en les estructures d’aquest món, han de comprometre’s amb la societat des de la llum de l’Evangeli. Des del meu punt de vista s’hauria d’abandonar l’estructura clerical, i que en el seu lloc s’establís una estructura laïcal. Això significa que l’Església deixi de mirar-se ella mateixa i miri més el món. En aquest punt, el Papa Francesc també ha exhortat l’Església afirmant que “cal deixar de mirar-nos a nosaltres mateixos” i que “cal que mirem el món i el que passa a tot arreu”. A més també ha afirmat que prou de clericalisme com estament. És en aquest sentit que defenso una laïcització de l’Església.

La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) ha tornat a defensar la unitat d’Espanya comparant-la amb un bé moral i amb un bé comú. En una carta al director del diari “El Punt-Avui” de 25/11/13 va manifestar la seva disconformitat. Com ha d’afrontar l’Església aquests temes per no ferir sensibilitats?

En aquest cas concret, l’encaix Espanya-Catalunya sembla impossible. Tot i que per mi la paraula impossible no es pot dir mai, penso que les paraules absolutes no haurien d’existir. En aquest moment, Catalunya està vivint un procés d’autodefinició, tot i que no és fàcil ja que són molts segles que ens uneixen oficialment a la resta de l’Estat Espanyol. L’Estat Espanyol no ha fet res més que castellanitzar o espanyolitzar Catalunya com en altres llocs. Entenen per Espanya una manera de pensar, única i centralitzada. Això li anat bé al catolicisme. Per tant, unir catolicisme i aquesta manera de pensar Espanya va ser el que va crear el “nacionalcatolicisme” una manera de pensar encara avui vigent, com ho demostra el Cardenal Rouco. Jo vaig protestar al diari d’aquest fet. Segons el punt de vista de la política internacional som espanyols, però els catalans i Catalunya com a poble, com a voluntat de ser volem ser una cosa diferent de la resta d’Espanya. I que això ens ho impedeixin… en nom de qui? No ens ho poden impedir. És una cosa tant natural com quan qualsevol altre país de la resta del món que vulgui ser ell mateix. S’ha arribat a la conclusió que “per ser el que jo vull ser no puc estar amb el qui estic”. Si per exemple aquest país es converteix amb un Estat propi d’Europa i “vostè que pensa d’una manera diferent que no se sent còmode, l’Església l’ajudarà més que ningú”. Tot i que en aquest moment és el contrari, ja que es produeix la següent cosa: “jo que em sento d’aquest país sóc un proscrit”. I un poble és pobre quan no se li reconeixen els seus drets, i estimar els pobres també significa això. Per tant, no és tant sols estimar els pobres econòmicament o culturalment febles, sinó els països, culturalment, econòmicament, històricament i nacionalment pobres.

Què creu que aportarà el nou papat de Francesc a l’Església i quins canvis creu que hi hauran en l’àmbit petit de parròquia fins al de la Cúria Vaticana?

Si ens fixem en l’última exhortació papal “Evangelii Gaudium”, escrita en castellà-argentí, no hi ha dubte que el nou papat ha introduït un capgirament total en la manera de ser, de la manera de pensar i actuar a l’Església.

En primer lloc, el Papa afirma que ha de ser una Església dels pobres i per als pobres, i a més afegiria que ha de ser una Església des dels pobres, que vol dir que ha d’assumir el seu clam per la justícia. L’Església ha d’aprendre a ser universal com ho és la pobresa. Tot començant per la parròquia o petita comunitat, que a vegades és una realitat una mica tancada. L’Església ho ha de revisar tot, des de la catequesis que a vegades és una font d’ideologia, la sacramentalització, centrada en celebrar només la missa del diumenge, etc. Les nostres parròquies com a temples són precioses des del punt de vista arquitectònic, però des d’un punt de vista de la comunicació no són prou acollidores, per les persones.

Aquests canvis hauran de ser afrontats pels bisbes per tal de pilotar-los. Per exemple, el Papa Benet XVI va saber renunciar i oferir una gran lliçó d’amor a l’Església, ja que ell no podia afrontar els canvis que s’albiraven a l’Església. El que és perillós és buscar la legitimació del que estic fent, o pensant, i a vegades buidar-te vol dir renunciar. No pensar que l’Església s’enfonsarà perquè un renunciï. De qui és l’Església? No és de Jesús, el Vivent? Si tu creus això, no et preocupis pel futur de l’Església que és seva. Considero que a vegades estem més preocupats per l’Església que volem que no pas per l’Església de Jesús.

 

Font:  Flama.info

Añadir un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *