TDHF: la grandesa de les coses petites

thumb_474__4Entrevista a Toni Aguilar, fundador de The Direct Help Foundation

TDHF són les sigles del nom d’una fundació, The Direct Help Foundation, i la seva activitat se centra al barri 18 de Katmandú, al Nepal, i més concretament en l’ajuda a nens del carrer o sense llar.

El primer centre obert el 2001 va acollir a set nens, dels quals sis eren nenes. Van ser elles les que van donar nom a la casa: Kumary House (la casa de les princeses). Aquest va ser el començament de l’aventura d’en Toni Aguilar, el fundador, un barceloní, informàtic de professió, que va decidir instal·lar-se al Nepal, després de conèixer i parlar amb Vicente Ferrer a Anantapur. Toni reconeix que aquesta trobada li va canviar la vida, va anar a veure’l per a oferir la seva ajuda, però Vicente Ferrer li va plantejar un repte més gran: que posés en marxa el seu propi projecte. Possiblement va intuir la tenacitat i humanitat d’en Toni, qui, després de pensar-s’ho detingudament, es va decidir per Nepal.

Em comentava Toni que el motiu d’instal·lar-se en aquesta ciutat (altament contaminada per cert) va ser molt pragmàtic: els ajuts internacionals a aquest país són molt inferiors als que es destinen a l’Índia. Però Toni no sembla que sigui un home que faci les coses a mitges. Des que va arribar a Katmandú no ha tornat a Barcelona. Afortunadament, les noves tecnologies li permeten estar en contacte freqüent amb la família i amics, que li donen suport de manera incondicional.

I aquestes noves tecnologies són les que ens han permès mantenir una conversa, ell a Katmandú i jo a Barcelona.

Toni, sempre em va cridar l’atenció el nom de la fundació. Creus que les ajudes a les ONG no arriben de forma majoritària a la infància?

El nom de “Fundació per a l’ajuda directa” (TDHF) va sorgir en veure com la roba i aliments que s’enviaven per ajudar les famílies pobres era venuda als mercats de Kathmandu. Vaig poder veure davant els meus ulls el negoci que feien alguns amb els ajuts internacionals.

Llavors vaig recordar la robeta que acostumàvem a guardar a casa per als nens necessitats d’altres països i també em van venir a la memòria notícies que abans no podia creure, com que aliments i joguines que havien de ser distribuïts entre nens pobres eren venuts.

Així que vam decidir que el millor seria administrar poc, però amb la seguretat que tot arribaria a les persones a les quals anaven dirigides les ajudes.

Per posar un exemple actual i documentat: avui s’està venent arròs japonès al mercat i en botigues de la vall de Kathmandu. Aquest arròs arriba al Nepal per ser distribuït com ajuda entre les famílies més pobres de les muntanyes, però és més còmode vendre’l en els mercats de la vall. El problema no és només aquest, sinó que aquest arròs procedeix de Fukushima… i qui sap quantes atrocitats d’aquest tipus ocorren al món i que es venen oficialment com a ajuda humanitària.

La tasca que realitza TDHF a Katmandú, més que un treball, sembla el resultat d’una vocació, d’una manera d’entendre la vida.

Sí, és cert que hi ha molt d’idealisme en el que fem, que anem aprenent mentre es camina i que en aquesta manera de fer hi ha obstacles i dificultats, però fins al dia d’avui també anem trobant els recursos necessaris i la gent que ens dóna suport és molt generosa i comprensiva amb els errors que puguem cometre. Estic convençut que l’ajuda directa és una forma d’ajuda molt eficaç, perquè permet conèixer cada persona pel nom i adequar cada ajut a la seva necessitat concreta.

Quan li pregunto sobre què ha après aquests anys, Toni es queda pensatiu i tinc la impressió que tria amb cura les seves paraules.

Aquests anys de treball al barri m’han ajudat a aprendre. Cada dia em porta una nova lliçó. He conegut gent molt diversa en les seves formes, tradicions i cultura. Però sobretot m’ha permès reflexionar sobre la pobresa i les seves causes. I tot això ens ajuda a procurar que administrem les ajudes de manera flexible i adequada a cada necessitat.

Cada dia és una nova oportunitat, un dia més per millorar, per aprendre i practicar i per intentar fer-ho millor.

I què ha canviat al barri des que va arribar TDHF?

Quan vam arribar al barri 18 hi havien unes 350 famílies ancorades en la pobresa i actualment queden entre 100 i 120 però que estan sortint endavant. La majoria són dones vídues amb nens petits i en edat escolar. Això vol dir que en aquests anys de treball bastants famílies han pogut millorar gràcies a que han aprofitat bé els programes d’alfabetització i formació professional. Tots els nens del barri estan escolaritzats i és d’esperar que en pocs anys puguin ajudar les seves famílies, i ara també es poden veure nous petits comerços.

En la teva opinió, quins canvis són més difícils de realitzar?

Per exemple, quan ens trobem amb famílies pobres on hi ha alcoholisme les dificultats augmenten. Els nens pateixen molt la situació de violència, les mares amb prou feines poden alimentar-los perquè els pocs diners que guanyen els hi treu l’espòs per a comprar alcohol, i en aquestes situacions costa més que aquestes famílies puguin normalitzar-se.

Com t’imagines TDHF en deu anys o sense tu al capdavant de les seves activitats?

Sincerament no ho sé. Avui veig la vida com una aventura constant i canviant i només puc somiar amb un barri sense necessitats bàsiques i on la gent que hagi pogut avançar gràcies a ser ajudada també sigui capaç de compartir i ser solidària amb els seus veïns.

Potser aquest és el gran repte que tenim i no només en aquest barri sinó a tot arreu i a molts nivells. La paraula meu hauria de ser canviada per la paraula nostre…, el meu pa pel nostre pa, i no vull perdre l’esperança que un dia pugui ser possible, però….

El futur està per escriure. Del que no tinc cap dubte és que aquest futur serà possible a partir d’aquesta multitud de petits gestos que omplen la vida quotidiana de l’equip de TDFH pendents de les necessitats, ja siguin petites o grans, perquè totes són importants per a ells. I de les ajudes d’aquest petit (gran) grup d’amics i col·laboradors que els donen suport i que fan possible que aquesta fundació sigui una possibilitat d’una vida millor per als nens i nenes del barri 18 de Katmandú. Els convido a visitar la seva pàgina web i a col·laborar amb aquest petit (gran) cercle de benefactors.

Autor/s: Soledad Román

font: VILAWEB

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *