La primera forja de Pere Casaldàliga

(Claretians) Quan li vam demanar al bisbe Pere posar el seu nom a la sala d’actes de la Llibreria Claret va assentir amb aquestes paraules: “Podeu posar-hi el meu nom i posem-hi sobretot l’esperit de germanor, de comunió i d’esperança. Sempre en la recerca del Regne.”

Els darrers anys, els claretians gairebé hem tingut una fita anual de trobada i vinculació amb la persona i obra d’en Pere o sobre en Pere.
El 2016 la presentació de l’obra Casaldàliga, la seva gent les seves causes de Joan Guerrero, fotògraf. Un compendi d’art i missatge, compaginant l’art fotogràfic de l’autor i la narrativa i la poesia d’en Pere. El 2017 i coincidint en el 89è aniversari d’en Pere, un doble motiu. La inauguració, a la sala que porta el seu nom, del Memorial «Casaldàliga al cor», memorial de la persona i bisbe Pere Casaldàliga i reconeixement que ens evoca la figura d’en Pere i les seves causes. Memorial que vol ser, al mateix temps, crida i invitació a tots els que passin per la sala a abraçar aquestes causes i a descobrir-hi com fer-ne vida i gastar-hi la vida, amb i des de la mateixa força de l’Evangeli que mou i sosté en Pere. També l’any passat, van presentar el llibre Meditacions vora l’Araguaia. En companyia de Pere Casaldàliga, del també claretià Joan Soler.

Ara, el 2018, i en ocasió i joia dels 90 anys del nostre germà Pere, missioner, bisbe i pastor a São Félix, van inaugurar a la Llibreria Claret una exposició de fotografies i dels seus llibres.

Són gestos senzills i simbòlics, que no cerquen afalagar la persona sinó el reconeixement, al llarg de la seva vida i en cada circumstància, del seu actuar i de coherència. Com la vida del mateix Pere, són gestos que volen estimular-nos i convidar-nos a trobar la font i motivació més profunda, que brolla de la trobada del Déu-amb-nosaltres i de l’enamorament –fins a les darrers conseqüències- del missatge, compromís i seguiment de Jesucrist.

Vida i conviccions forjades al llarg de la seva història

Nat a Balsareny, comarca del Bages, el 16 de febrer de 1928, la seva infància coincideix amb la guerra civil espanyola. Són especialment interessants els seus records de joventut, la llavor del que després oferirà. “Amb la guerra vaig aprendre a escoltar la gent gran, que comentava coses molt greus, fins i tot vaig aprendre a callar com ells. A la vella casa pairal del meu pare, habitada aleshores per l’hereu, el meu oncle Josepet i els seus, moltes vegades vaig haver de silenciar -davant els milicians, ebris de vi i de preguntes- el parador de les monges de la primera escola o l’amagatall dels desertors, o el pas de qualsevol capellà o frare amb el nom canviat o indumentària sospitosa”, explica.

“Després de la guerra -durant la guerra com a amateur i en furtives misses a les cases de camp dels meus oncles- vaig ser escolà. I fent d’escolà vaig començar a familiaritzar-me amb les coses de Déu, amb els capellans, amb els sagraments, amb la mort i amb l’altra vida (…) Aquesta familiaritat em va desmitificar, també, una mica la religió”, revela.

Acabada la guerra manifesta als pares el desig de ser capellà. El desig d’anar a “missions” fa que ingressi a la congregació claretiana dels Missioners de l’Immaculat Cor de Maria. Així comencen els anys de formació que el portaran a Cervera, Barbastre, Vic, Solsona i Valls fins a ser ordenat sacerdot durant el Congrés Eucarístic de Barcelona el 1952.

En tots aquests anys, i junt amb els companys claretians, li va tocar viure una formació comuna a tots els altres seminaris i noviciats. Crisis, discussions, desitjos de fer “revolució des de dins”, formadors a voltes formidables i de vegades desencertats però sempre ferms i generosos. Ell s’apuntava a tot el que fes olor a iniciativa compromesa, fos espiritual, cultural o artística. El seu somni, era escriure, entrar en el món de la premsa, la ràdio, el cinema; i la poesia “com a una amiga impossible” aleshores. “La ‘pietat’, el ‘deure’, la ‘mortificació′, l”ideal’, la ‘perfecció’, la ‘santedat’, van omplir les meves llibretes espirituals i l’esforç, sincer, brutal a vegades, dels meus anys de carrera”, diu.

Els anys de filosofia i teologia el van portar a descobrir Jesucrist, l’escatologia esperançada i la realitat de l’Església. Ja en el seu cor portava clara la seva opció per les missions i fins el seu desig pel martiri, una empremta missionera. Els aires del Concili Vaticà II i el que aquest portaria, eren ocasió d’esperó i empenta.

En repassar la vida d’en Pere, hi descobrim una inquietud constant per l’anunci –com a missioner- amb la paraula i el gest. Renovador, “transgressor”, compromès i alliberador. Inquietud i empenta ben present en cada instant i etapes de la seva vida: a Catalunya, a l’Aragó, a Madrid, a Guinea, a Brasil. I no deslligada de les circumstancies que l’envolten, de la gent que té a prop i amb els qui conviu, amb el seu fer i la complicitat de col·laboradors i companys, laics i religiosos, homes i dones.

Allà on ha estat en cada moment, “des del seu petit racó del món” i molt especialment des del seu São Félix d’Araguaia, en la mirada i capacitat de pensament d’en Pere hi ha tingut sempre cabuda tot l’Univers. Les seves causes arrelades i presents en el seu quotidià i actuar del dia a dia, han estat i són al mateix temps i des del concret, universals i compromeses. Ulls oberts al seu entorn i al món sencer, amb el seu ressò i denúncia arreu en la lluita en favor de la justícia i la dignitat dels pobles i persones.

El fil dels rius

Pere escriurà en un dels seus poemes:

Les nostres vides són els rius….
Els rius són aquest riu:
La meva vida és aquest Araguaia!
El riu indescriptible, indesxifrable, que es mira, s’accepta, es posseeix;
Ens posseeix,
s’estima, s’agraeix, es tem, es desitja…

Al Bages, poc abans d’arribar a Balsareny, trobem la vila de Sallent, referència dels orígens i història de Sant Antoni Maria Claret. En el museu claretià del Sant en aquesta població hi trobem un muntatge audiovisual que dona la benvinguda al visitant i presenta la seva historia al fil del riu Llobregat.

També la història d’en Pere es pot escriure al fil dels rius, signes de vida i de comunicació. Una vida transcorreguda des dels replecs i salts del riu Llobregat que voreja el seu poble, al riu cabalós, majestuós, que passa per São Félix do Araguaia. Rius que acompanyen i marquen les anades i vingudes de “riuades” de persones que busquen viure i sobreviure. I la cerca de mà estesa en les seves ribes, mà que els reconegui, estimi, ajudi i dignifiqui en si mateixos. Avui ho és també a Europa i per a tot nosaltres el nostre mar.

El riu Llobregat amb caudal saltejant, fugisser i amagadís, va portar la industrialització tèxtil que va configurar –amb d’altres factors- la seva conca. Desplaçat posteriorment a les ciutats industrialitzades del cinturó de Barcelona i de la mateixa Barcelona, els anys inicials del ministeri sacerdotal i missioner d’en Pere a Sabadell i Barcelona el feu trobadís amb la realitat i circumstancies del món obrer i de les onades d’immigració del sud de l’estat espanyol.

Després d’un breu pas per Galícia, Sabadell serà el seu primer destí. Comença a treballar al col·legi claretià -llavors anomenat del Cor de Maria-, però la dedicació a l’ensenyament no li va privar de dedicar algunes hores a la ràdio, fundar la revista Eufòria i realitzar activitats amb els immigrants murcians que van arribant a la ciutat: “Fou la primera forja en molts aspectes de la vida. Aquell Sabadell de les fàbriques, dels teixits i dels carrers inacabables, de les barraques de Ca n’Oriac, de Can Puiggener i de Torre Romeu, de les famílies nou vingudes i dels nois aprenents, del món obrer i de la migració”, ens dirà en Pere.

Destinat a Barcelona, exerceix una múltiple activitat pastoral. S’encarrega dels “Cursillos de Cristiandad”, escriu un programa de ràdio setmanal que és retransmès per diverses emissores i col·labora en diferents publicacions. Amb tot això, en el seu ritme de treball li queda temps per intentar fer alguna cosa per als immigrants que van arribant a Barcelona.

Cridat per anar a implantar els Cursets de Cristiandat a la Guinea, ho fa d’una forma innovadora. Escriurà: “Vaig sentir furiosament la realitat i la crida del Tercer Món. I quan vaig tornar, portava per sempre al cor, confusament, com un fetus, Àfrica, el Tercer Món, els Pobres de la Terra, i aquesta nova Església -l’Església dels pobres- que diríem més tard, a partir del Concili”.

L’any 1968 en Pere empren la seva anada al Mato Grosso de Brasil. La seva vida serà aquell riu, l’Araguaia! La seva gent. El Papa Pau VI va erigir aquell territori en Prelatura el març de 1970 i decideix nomenar-lo bisbe. El 23 d’octubre del 1971 és consagrat bisbe de la nova prelatura de São Félix.

Conseqüent amb l’opció assumida, profundament commogut per la misèria i marginació, per la immensitat dels problemes per enfrontar, la manera de ser de bisbe que havia decidit Casaldàliga la va exposar en la invitació-recordatori de la cerimònia:

La teva mitra serà un barret de palla, el sol i el clar de lluna, la pluja i el serè, la mirada dels pobres amb camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor.
El teu bàcul serà la Veritat de l’Evangeli i la confiança del poble en tu.
El teu anell serà la fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat al poble d’aquesta terra.
No tindràs altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu
Ni faràs servir altres guants que el servei de l’Amor

És l’opció que ha acompanyat la seva vida, que l’ha acompanyat en els seus 90 anys de “caminhada” i ha mostrat i compartit en els seus escrits: llibres, butlletins, cartes… I que ha compartit i impulsat en el caminar del seu servei de pastor, missioner, enmig dels seus germans d’episcopat i en el caminar amb les comunitats.

Des de fa uns anys, en Pere, ha hagut d’aprendre a conviure amb el que ha anomenat “el seu germà Parkinson”. De ben segur haurà repensat en l’experiència familiar que ell mateix recull en els seus escrits: “Els silencis del meu pare i les seves esperes tupides, els quinze anys de mal de Parkinson que el van portar a la mort -en la qual jo el vaig assistir com a fill sacerdot- em van marcar profundament”.

Que no ens falti mai el seu coratge, i que sapiguem trobar-lo en les mateixes font on ell el va pouar i l’ha cultivat: l’experiència personal i profunda de Déu, la coneixença de Jesucrist i la força de l’Esperit Sant, l’esguard en Maria, i l’amor als pobres i a tota persona.

Ricard Costa-Jussà

Font: Catalunya Religió

Seguir

Recibe las actualizaciones en tu buzón de correo electrónico

Únete a otros seguidores: