La crisi ha despertat el més íntim del nostre interior i aquest és el principal motiu d’esperança

conferncia_llibreria_claretEl dijous 25 d’abril es va celebrar una nova sessió del cicle Societat, Creença i Pensament, Perspectives d’esperança en el context actual de crisi amb el títol «Una societat integadora. Treballant per la inclusió social», que com de costum va tenir lloc a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret. Aquesta vegada les integrants de la taula rodona d’aquesta sessió, que comptà amb una assistència de públic considerable, foren Gaspar Mora, doctor en teologia moral de la Facultat de Teologia de Catalunya, Lucía Caram, monja dominica, membre del patronat de la Fundació Rosa Oriol, i Jordi Roglà, director de Càritas de l’Arquebisbat de Barcelona; el moderador fou Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau.       

Claretians, 2 mai. 13

Després d’una breu introducció de la presentació dels participants en la taula, el moderador inicià el torn d’intervencions amb Gaspar Mora al qual li plantejà una doble pregunta sobre quins eren els pilars fonamentals de cohesió social d’un país per garantir la construcció d’una societat cohesionada i justa, i quina era la visió des de l’Església. Mora va respondre afirmant que el primer pilar fonamental és el respecte als drets humans i aquesta és l’aportació de l’església, defensant el seu caràcter universal i d’opció fonamental pels pobres. Una societat també està constituïda pels seus elements identitaris, així el segon principi a definir, és com valorar els trets identitaris d’un país i a la vegada valorar i acceptar les diferències, especialment de les minories més febles, com element positiu i integrador per la nostra societat. El tercer pilar, és el format per la conjunció del respecte a l’altre, el diàleg i la col·laboració mútua.

Sor Lucía Caram començà la seva intervenció responent al seu torn a la pregunta que li fou plantejada per Ibáñez de com valorava ella el grau d’integració de la nostra societat catalana i quins són els nous reptes per construir una societat integrada. Caram inicià la seva aportació afirmant que una societat integradora és de fet la que més s’apropa al Regne de Déu. Els que s’han d’integrar no són solament el que venen de fora, els d’aquí també s’han d’integrar per tal de poder viure tots junts en la una nova societat integrada, integració vol dir bidireccionalitat. Cal plantejar-se quin és model de societat que volem i quin nivell d’integració volem i si tenim una actitud i voluntat integradora. Acceptem la diferència com oportunitat d’enriquiment o la veiem com una amenaça i un perill? Per Sor Lucía, la nostra és una societat integradora a nivell cultural però ens consta molt més la integració a nivell econòmic i d’interessos, sobretot en aquesta situació actual de vulnerabilitat. Hem fet una part important en el camí d’acceptar les diferències dels altres, però encara en cal avançar més i sobretot acceptar els drets dels altres com els nostris propis.

El primer torn d’intervencions finalitzà amb Jordi Roglà, que a igual que els seus dos antecessors contestà a la triple pregunta que li plantejà el moderador, de que en el context actual de crisi econòmica i social, quins creia que eren els sectors mes exposats al patiment pels efectes de la mateixa, com els podríem ajudar des de la societat civil i quin paper juga l’administració. Roglà afirmà, que la realitat actual és la mateixa que ja assenyala l’evangeli respecte als quins són els més desfavorits, les vídues, que l’actual societat també inclouríem les famílies monoparentals, els infants i la gent gran. La diferencia entre nosaltres, els ben estants, i els altres, els pobres, radica en que nosaltres podem esperar que tot canviï o pugui millorar perquè tenim coixí, els pobres no poden esperar perquè no tenen coixí. S’ha passat de situació de pobresa a una situació de pobresa severa de no poder cobrir les seves necessitats bàsiques, s’està manifestant actualment la pobresa generacional en segon i tercer nivell, i no hi ha perspectives de canvi. El tema de la xifra de l’atur no és el principal problema, el vertader drama és que difícilment les persones que estan en aquesta situació tornaran a tenir treball.

La sessió continuà amb el plantejament de tres preguntes per part del moderador que deixà anar als tres ponents perquè les anessin responent de forma discrecional. Aquestes foren: Quins eres el motius d’esperança per poder-nos-en sortir com a país, i quines virtuts i coses positives hi veien; com a persones creients que es pot demanar de l’Església, i quines coses no estem fent i caldria fer; que li podríem demanar a l’administració i que no fa. La resposta fou unànime en afirmar que de l’administració no s’espera res. Hi ha el sentiment generalitzat que l’estructura social i econòmica actual és injusta, s’ha de canviar l’estructura de la democràcia de partits, no funciona. El canvi sorgeix de la base, no es tracta solament de votar quan toqui. Està sorgint una nova xarxa de corresponsabilitats socials, votarem, però demanarem que l’estructura sigui justa. A nivell personal cal una vertadera xarxa humana, cal una conversió personal, mitjançant l’estimació i el compartir que porti a la col·laboració mútua, aquest serà el motor del canvi des de la base, això ja s’està començant a donar. Hem tocat fons, el preu que està la gen està pagant un preu molt alt, però la crisi ha despertat el més íntim del nostre interior i aquest és el principal motiu d’esperança ja que les coses que no fa l’administració s’estan cobrint a base d’iniciatives privades. Hi quelcom nou que està sorgint i que té a veure amb l’evangeli, al que tots estem cridats, no podem excloure i estigmatitzar a ningú, cal la corresponsabilitat de tots.

header

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *