Discapacitats – MANUEL CUYÀS

 

P1260563Vénen per la passarel·la de llistons de fusta que des de terra ferma condueix a ran d’ones. Com que el camí és llarg perquè hi ha molta platja, vistos de lluny, entre la pols i les reverberacions del sol, sembla que s’acosti una troupe teatral carregada de lones i atuells. Són una altra cosa molt diferent. Són persones discapacitades de totes les edats que vénen a prendre un bany acompanyats per efectius de la Creu Roja. Alguns caminen pel seu propi peu i uns altres, la majoria, avancen amb cadires de rodes i altres ortopèdies, moltes pensades per resistir l’aigua salada. Instal·len el campament a l’extrem de la passarel·la, prenen una mica el sol, però l’objectiu és banyar-se. Alguns són introduïts a l’aigua amb les cadires, que tenen uns flotadors a banda i banda, i uns altres ho fan a peu sostinguts pels auxiliars perquè no caiguin i encertin la ruta. Les paralitzacions són severes i tenen l’origen en el cervell. No diuen res, no s’expressen de cap manera. Els agrada el contacte amb l’aigua? Alguns semblen incòmodes, però el que a mi em pugui semblar no té cap importància. Els monitors saben el que es fan i el que els convé ara que fa tanta calor.

He explicat alguna altra vegada que vaig treballar a la Vila Olímpica del Poblenou de Barcelona amb motiu dels Jocs del 92. Durant quinze dies vaig habitar una ciutat on no existien la malaltia ni les xacres ni la vellesa ni més llàgrimes que les dels atletes que no havien pogut obtenir medalla. El paradís terrenal perfeccionat, perquè tot hi era gratis. Vull dir que no hi havia cap poma prohibida o prohibitiva. Acabats els Jocs Olímpics van venir els Paralímpics. El personal de la Vila vam pensar el primer dia que no resistiríem el contrast. Va ser una impressió momentània: al contrari dels atletes de complexió perfecta, amb els quals havia estat impossible qualsevol mena de contacte humà perquè vivien en un món que era un altre món i estava fet de vanitats i només de vanitats, els paralímpics, amb els seus bastons i cadires rodants van desplegar davant nostre tot el mostrari de l’alegria de viure amb la competitivitat i les presumpcions deixades a banda.

Els discapacitats de la platja no podrien participar en uns Jocs Paralímpics. Bé, els que no ho són tampoc en uns d’Olímpics. Alguns banyistes, en veure’ls, se n’aparten i van amb la tovallola a un altre lloc.

Són els menys. Els altres seguim parlant de les nostres coses i fent els nostres fets d’abans que vinguessin però ells hi són i ens fan pensar en el món sota el sol on vivim, que no és ben bé com ens l’afigurem.

 

http://www.elpuntavui.cat/

 

 

Seguir

Recibe las actualizaciones en tu buzón de correo electrónico

Únete a otros seguidores: